L’acte tindrà lloc el proper divendres 18 de març a les 19.30 a l’auditori de la Fundació Josep Irla ( c/ Calàbria, 166, baixos. Barcelona).

Per a més informació i per confirmar l’assistència, podeu consultar l’enllaç http://www.irla.cat/eines14/ 

Tweet

El mes de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei 23/2010, de modificació de la Llei 1/1995 i 23/1983 per a fixar l’àmbit de planificació territorial del Penedès. Si bé és cert que l’àmbit de planificació no és una vegueria, no és menys cert que va ser un pas de gegant en el disseny i distribució territorial català. Fins aleshores els àmbits de planificació territorial havien estat un màxim de set amb el reconeixement de l’àrea de l’Alt Pirineu i Aran el 2001 que es sumaven als ja establerts: Àmbit Metropolità, Àmbit de Ponent, Camp de Tarragona, Comarques Centrals, Comarques Gironines i Terres de l’Ebre. El reconeixement de l’àmbit Penedès és el primer pas per a la definició de les nostres comarques com a entitats amb característiques pròpies que així han de ser reconegudes, per la seva ubicació particular, per les seves necessitats concretes i per tot el potencial que poden oferir sempre i quan siguin vistes i tractades no com un afegit a altres comarques amb les que, tot i ser properes, no comparteixen característiques comuns, sinó com un territori amb veu, vot i preparat per decidir sobre el que és i el que vol ser, el que ha de rebre i el que té a oferir.

Des d’esquerra sempre hem defensat que la globalitat no pot suposar la desaparició de les particularitats. De fet, la millor manera de seguir sent visible en un món global i en xarxa com el nostre és mantenir-se fidel a les particularitats del territori i consolidar-ne la identitat pròpia. Que ja no sigui necessari el fet presencial per a formar part del teixit econòmic global ha d’ajudar a municipis com els nostres a aconseguir unes xarxes locals amb el nivell tecnològic suficient com per a no limitar-se a ser un lloc de pas, sinó per a consolidar-se com a entitat amb potencial propi. En els darrers anys, la planificació de noves infraestructures apunten cap a aquesta nova perspectiva. El desenvolupament de l’Eix Diagonal o el plantejament del nou ferrocarril orbital són un exemple de com el Penedès no ha de ser només un lloc de pas d’aquelles infraestructures de comunicació de  l’àrea metropolitana, sinó que cal cohesionar els diferents municipis que en formen part mitjançant aquelles infraestructures que en possibilitin la proximitat. No és de rebut que la comunicació en transport públic sigui més complicada entre municipis de les nostres comarques, fins i tot que calgui dedicar-hi més temps, que no pas amb altres municipis o ciutats més llunyanes.

El Penedès ha de tendir, doncs, a ser un espai amb serveis complementaris a l’abast en el mateix territori, amb ciutadans i ciutadanes cohesionats i amb empreses, institucions i entitats, tan públiques com privades, que reafirmin aquesta identitat particular d’un àmbit que pot gaudir de la dualitat litoral/interior i de la riquesa que això suposa. Hi ha alternatives per a aconseguir-ho: consolidar  espais informatius i comunicatius de referència, impulsar la participació ciutadana, però també d’empreses i entitats, en l’assoliment d’objectius comuns que ajudin a fer d’aquest territori un punt de referència gastronòmica, turística,  cultural… En tenim els recursos i disposem dels instruments d’acord entre institucions, ciutadania i entitats que derivaran en l’assumpció d’una sola veu del Penedès: la Mancomunitat de Municipis Penedès-Garraf.

És força evident que alguns dels que abans pressionaven per considerar l’àmbit Penedès insuficient ara semblen no tenir tanta pressa per a que la Vegueria Penedès pugui passar a ser una realitat, i d’ells depèn en gran mesura que així sigui, el joc democràtic així ho estableix. Però tampoc podem oblidar les nostres responsabilitats com a territori, i entre aquestes hi ha la de seguir treballant per a que la nostra sigui una àrea de cohesió social, complementarietat en quant a serveis i de consens en quant a veu. La resta, haurà d’assumir-se ineludiblement; l’organització territorial no pot ser indiferent al sentiment del poble que en forma part.

 Federació Comarcal d’Esquerra del Garraf

07 de març de 2011

Tweet

Substituir la Conselleria d’Educació per la Conselleria d’Ensenyament ja mostra quin serà el tarannà en polítiques educatives del govern. Es dóna a entendre que es defensaran les pedagogies tradicionals que no fomenten l’educació integral dels infants, necessitat indispensable per a recuperar l’educació en valors. Per aquest motiu no sorprèn l’autoretrat de la consellera Rigau quan és defineix com partidària del classicisme educatiu o, altrament conegut, l’educació tradicional. Sincerament, costa de creure que enmig d’una crisi de valors com la que estem patint en ple segle XXI s’opti per donar l’esquena als principis de l’Escola Nova, principis que es promouen des de les mateixes facultat de formació del professorat. Rigau al·legava aquest canvi de rumb per que cal adaptar l’ensenyament a l’actualitat ja que aquests principis són del segle XX. Paradoxalment, si fem una ullada a altres països europeus veiem com les idees provinents de l’Escola Nova són vigents i són el nord de l’educació. Per exemple, el mètode Montessori és molt present en les comunitats educatives holandeses. “L’educació és un procès natural, dut a terme de forma espontània pel nen i adquirida, no a l’escoltar paraules, sinó mitjançant experiències sobre el medi” deia Montessori, en canvi, aquí ens trobem amb el Departament d’Ensenyament que entén que la funció de l’escola és comunicar coneixements als infants com qui omple galledes d’aigua. Per tant, com trobem en tantes altres situacions, s’està parlant més sobre la congelació de la implantació d’ordinadors a les aules que no pas el gir ideològic que està donant la nova Conselleria.

Estic d’acord amb la consellera a l’hora de dir que les polítiques educatives han d’encaixar en el context social i que és molt necessari reduir l’elevat índex de fracàs escolar de l’alumnat català, tant dels nascuts aquí com dels nouvinguts. Ara bé, l’enfocament que s’està donant a la situació ens durà a fer una o més passes enrere i allunyar-nos més encara de la manera de fer europea.

Per acabar d’amanir la situació s’anuncien retallades en Ensenyament: més alumnes amb els mateixos recursos (que no són molts). La mateixa consellera va col·laborar en el seminari El professorat i el Sistema Educatiu Català on es van dur a terme jornades de reflexió i de debat per a la millora de l’educació de Catalunya. Una de les conclusions que s’extreuen és considerar el benestar dels professionals de l’educació com a indicatiu de la qualitat d’aquesta. Dubto que la majoria del professorat estigui d’acord amb aquestes mesures, no tant per veure perillar el seu lloc de treball, sinó per veure com l’educació catalana camina com els crancs: cap enrere.

Rubén Miró per esquerra de Cubelles

Tweet

Esquerra Penedès-Garraf organitza el proper dissabte 5 de març de 2011 a Sant Pau d’Ordal (Subirats), el Consell de la Vegueria. L’acte començarà a les 10 del matí i es preveu que finalitzi al voltant de la 1 del migdia.

S’hi espera la presència tant de militants, com d’amics i simpatitzants, així com de tots aquells i aquelles interessats/des en conèixer el model de territori d’Esquerra que, al Penedès i Garraf pren el nom de vegueria pròpia.

Us hi esperem!

Tweet

 Nou skatepark a Cubelles!!

Tweet

Em pregunto si hi ha gaire persones amb el cuquet de ser escollit regidor i cap candidatura els ho ha proposat.

Normalment és a la inversa, els qui preparem una llista municipal anem a trucar portes fredes, de persones molt vàlides que per una raó o altra rebutgen amablement presentar-se a les eleccions. La feina, un fill nascut fa poc, un cònjuge poc predisposat a renunciar a la parella, la llista gira al voltant d’aquestes evasives. Potser també una certa indolència cap a la cosa pública, fins i tot mandra. I vés a saber si un inconfessable pànic escènic a comparèixer davant la gent.

Em deia un professional, empresari, ben posicionat, dels que ara anomenem emprenedors, un d’aquells candidats que tots ens el disputaríem per competent, extravertit, equànime, em deia que mai no perdrà el seu temps a l’ajuntament. Que comptem amb ell puntualment, ens ajudarà quan faci falta. Però no em demanis el compromís de reunir-me cada vespre, d’anar a fer una gestió a la conselleria, a Barcelona, o sacrificar l’agenda al servei del consistori. No puc faltar a l’empresa, hi vaig fins i tot els diumenges. Viatjo molt, estem en un moment cabdal i he de posar-hi tots els sentits.

En canvi he conegut regidors que es morien de ganes de ser-ho i que s’han apuntat al primer que els ha temptat, ho sé perquè m’ho han confessat personalment.

Per tant, a l’ajuntament s’hi presenten els que hi estan disposats, siguin o no els millors. El fil argumental de l’article és que ningú se senti desdenyat. Davant el dubte de si fer el pas o no, la meva proposició és inequívoca: fes-ho.

Ja sabem que estem dins un cicle poc galdós pel que fa als diners dels ajuntaments. De manera que, més que anar a decidir en què ens els gastarem hem d’esbrinar d’on estalviarem per tal que els proveïdors cobrin. L’economia de supervivència no permet grans lluïments, a no ser que algun president de govern espanyol decideixi reinventar els plans d’ocupació ZP i seguim pavimentant carrers i places a dojo.

Els propers quatre anys no farem grans invents. Algú també ha dit que la política municipal no és d’alta volada. No hi estic pas d’acord. A l’ajuntament es decideix el model de poble. I cada nou ajuntament té a les seves mans la possibilitat de produir danys urbanístic irreversibles. A Gelida, per exemple, a l’entrar a governar els d’Esquerra el 2003 ens vam trobar més projectes de blocs de pisos dels que s’havien vist mai, un polígon industrial al mig del no res, tot amb el segell de la factoria de can pesecé. I el poble s’ho ha hagut d’empassar.

És molt important, doncs, defensar sense interrupcions el model que volem per al nostre poble. I després hi ha les maneres de fer. L’estil. La participació de la gent en la presa de decisions. En fi, un munt de fronts on l’empremta de cada equip marcarà el caràcter de l’acció municipal.

Diumenge 22 de maig tenim eleccions municipals. Ara decideixes si vols ser-hi.

Miquel Carrillo Giralt
(publicat al setmanari El 3 de Vuit)

Tweet

Sembla ser que l’atac espanyol cap a Catalunya no descansa ni ens deixa descansar per vacances. Entre galets, torrons i neules hem pogut llegir com el Tribunal Suprem, mitjançant tres sentències elaborades a partir de la sentència del Constitucional, exigeix situar l’espanyol com a llengua vehicular a les escoles conjuntament amb el català, tot al·legant el bilingüisme, i qüestionar la immersió lingüística del català. Quina ha estat la reacció de la societat civil catalana? Sindicats, pares, estudiants i associacions per la llengua ja s’han mobilitzat per a mostrar el seu rebuig, fets que no són d’estranyar després de la multitudinària manifestació del 10-J en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Tot i això, no falten veus oportunistes, com el líder de Ciutadans, que demana al govern l’acceptació de la sentència com a bons demòcrates. Cal dir que aquest últim moviment de Madrid s’entén més com una agressió a Catalunya i cap a la nostra cultura que no pas un acte democràtic. M’explico.

La immersió lingüística en el cas de català va sorgir fa trenta anys degut a la necessitat d’estabilitzar una llengua que tenia, i encara el té, el risc de desaparèixer. Al 1918 Pompeu Fabra va fer el primer pas per a la normalització del català, però per a que la nostra llengua gaudeixi de bona salut dins la societat del segle XXI es necessita més, necessita un entorn on poder desenvolupar-se. Amb la immersió lingüística es pretén garantir la supervivència d’una llengua quasi mil·lenària fent possible el seu ús en diferents estaments de la societat: a les escoles, a les institucions, al carrer… No pot ser una mala idea optar per aquest mètode quan José Manuel Blecua, director de la Real Academia Española¸defèn la immersió lingüística catalana ja que creu que el català s’ha de protegir del castellà i aquesta és la millor forma.

I apel·lar al bilingüisme no deixa de ser una utopia. Es poden donar casos on la convivència entre les dues llengües en confrontació cap de les dues es vegi minvada. Això succeeix quan totes dues llengües gaudeixen d’un cert prestigi, tenen una gran borsa de parlants i reben el mateix tracte per part de l’estat. Aquest no és el cas del català i del castellà. Totes dues contenen obres literàries importants i les parlen un gran volum de persones, recordem que hi ha més de nou milions de catalanoparlants. Ara bé, el català és la llengua d’una nació sense estat propi i està subordinada a les institucions de Madrid. La influència del castellà en la vida quotidiana a Catalunya és una seriosa amenaça. Si no es posen solucions, aquesta situació de bilingüisme que estem vivint actualment no és més que una transició cap al monolingüisme.

Per aquests motius cal rebutjar la sentència del suprem. No ens han de dir com hem de protegir la nostra cultura. A més a més, el posicionament del nou govern català haurà de servir de precedent per a la resta de notícies que ens arribin del regne espanyol a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Ha estat la primera, i només és el principi…

Rubén Miró per Esquerra de Cubelles

Tweet

És un canvi molt gran en la meva vida, i sóc conscient de la responsabilitat que hauré d’assumir a partir d’ara. Amb aquest escrit vull presentar-me a la ciutadania fent-los coneixedors que des d’ara mateix em tenen a la seva disposició per qualsevol inquietud que tinguin.

Sempre m’ha interessat la política, i més la política municipal desenvolupada al meu poble. Com vaig expressar en el meu discurs, responsabilitat i compromís, paraules que prometo aniran lligades a mi des d’avui mateix. M’estimo Cubelles. A Cubelles hi porto tota la meva vida. A Cubelles he passat els millors moments de la meva infància i adolescència, deixant records a cada racó del municipi. I ara em sento feliç de poder treballar pel poble que estimo.

Els que em coneixeu, i els que no potser també, sabreu que sóc un jove molt implicat en la vida social del municipi. He format part i col•laborat amb entitats com el Peix Agulla o l’Agrupació de Balls Populars i sempre estava allà on es demanava suport. He estat molts anys col•laborador de Ràdio Cubelles i vaig ser la cara visible durant tres temporades de la desapareguda Televisió Local. Actualment al costat del meu grup d’amics formo part de l’Associació de Joves ‘El Cubell’.

És evident que no entro en el moment que més m’hagués agradat, governant en minoria, amb uns projectes molt importants a debat però que per fi s’han desencallat, i unes eleccions municipals a menys de 7 mesos, però no per això hi posaré menys implicació. Oportunitats com aquestes essent tant jove, potser se’m presentaran un cop a la vida, per això penso aprofitar-la al màxim, i afrontar-la amb ganes i, per sobre de tot, amb il•lusió i compromís.

El que m’agradaria deixar clar per damunt de tot, és que pel fet de ser jove no entro a l’ajuntament de Cubelles només per representar la joventut del municipi, agafo aquest càrrec per representar tots els cubellencs i cubellenques i tirar endavant projectes que impliquin i beneficiïn a tota la ciutadania, sense excloure a ningú i ho faré millor que pugui, no en tinc cap dubte. Ningú neix ensenyat, com deia aquell… però compromís i il•lusió no me’n falten!

Per acabar, i ara parlant com a regidor de Festes i Tradicions, felicitar a totes aquelles persones que estan involucrades dins el món casteller per la seva declaració de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Em sento feliç, com a català que sóc, del reconeixement que han donat a la nostra cultura. Un reconeixement, que de ben segur, sense la implicació en els castells de milers de persones, ja siguin catalanes o nouvingudes, no s’hagués assolit. Així doncs, Felicitats!

Xavier Toscano, regidor d’esquerra per Cubelles

Tweet

L’independentisme porta nom de Joan en aquestes eleccions, però això no vol dir que tots siguin iguals. Si bé els inicis arrosseguen la il·lusió, la història comporta experiència, amb encerts i errors, però també amb aprenentatge continu. Un aprenentatge que ha reforçat, però mai ha posat en dubte, el nostre leif motive originari: tota nació necessita un Estat. I no és tan sols una qüestió identitària, sinó també de qualitat de vida. No formem part d’un Estat equànime i la via autonomista ha estat finada per qui té el poder de decisió. Tota promesa de negociació o de millora no pot ser més que paper mullat després d’un procés estatutari on si alguna cosa ha quedat ben entenedora no són les retallades al seu articulat, sinó el desig de desintegrar-lo sencer.

Hi ha qui s’entossudeix a dir que en un món globalitzat com el nostre, la creació de nous Estats és un nadar contra corrent. I possiblement sigui cert. En un Estat com l’espanyol on totes les comunitats autònomes reben les mateixes consideracions, paguen el mateix tall de factura, gaudeixen del mateix respecte lingüístic i cultural siguin quines siguin les seves especificitats, i on les infraestructures es dissenyen racionalment per interessos econòmics, mai polítics; qui ens podria representar millor que el seu cap de govern? Permetin-me la ironia, però que a aquestes alçades algú encara dubti que Catalunya no pot defensar els seus interessos a Europa i al món sense un representant propi que li permeti expressar-se amb veu pròpia i segons les seves també pròpies necessitats, és una broma difícilment assumible. Puigcercós ho va dir sense complexes, moltes coses ens apropen a Espanya: la riquesa del bilingüisme ens fa coneixedors de dues llengües, també del castellà; els nostres orígens són en un alt nombre de catalans i catalanes compartits; la nostra ubicació al sud europeu ens assimila en bona part de les nostres demandes; però, i les diferències? I l’espoli fiscal? I l’atac constant a la llengua? I l’ús indiscriminat del Tribunal Judicial per a allargar sine die l’aplicació de decisions democràticament aprovades? I el constant fre a les seleccions catalanes – algunes d’elles origen dels organismes internacionals, com la de rugbi, que després d’anys de feina s’ha vist obligada a marginalitzar-se?

Catalunya ha estat nació de masovers, però ja és hora de passar a ser propietaris; potser la frase que més bé resumeix tot el discurs d’en Joan Puigcercós de dissabte. Volem decidir, podem decidir, sabem decidir… i no ho diu només esquerra, el deu de juliol més d’un milió de catalans així va expressar-ho pels carrers cèntrics i abarrotats de Barcelona. Nosaltres hi érem, no per l’estatut sinó per la nostra supervivència, perquè ja n’hi ha prou de ser dirigits a canvi de promeses o de compliments d’alta velocitat però amb vint anys de retard. Precisament perquè el món és global necessitem ser-hi, precisament perquè la globalització ens porta a buscar interessos comuns a escala internacional necessitem poder defensar els nostres, precisament perquè esquerra porta més de vuitanta anys amb l’objectiu de la independència en aquestes eleccions ha de resultar decisiva; precisament per tot plegat seguim treballant amb convenciment, convençuts que per Catalunya ja no valen entremitjos…

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles

Tweet